El Tribunal de Delictes Greus de Bakú ha condemnat el 23 de juny Bahruz Samadov, jove acadèmic i dissident azerbaidjanès, a quinze anys de presó per càrrecs de traïció, després d’haver-se comunicat amb ciutadans armenis mitjançant WhatsApp el 2024. Aquesta decisió judicial, que exemplifica l’enduriment del règim davant l’oposició pacífica, s’inscriu en un context de creixent paranoia i reforçament autoritari a l’Azerbaidjan després de la Segona Guerra del Karabakh.
Samadov, que estudiava un doctorat a la Universitat Carolina de Praga i escrivia habitualment sobre la situació política del seu país, ja havia estat assetjat per les seves opinions a favor de la pau. Tot i declarar la falsedat dels càrrecs que li imputen, el govern l’ha vinculat directament amb conspiracions en contra de l’estat. En una entrevista recent a Abzas Media realitzada a la presó, Samadov revela l’impacte del procés: va confessar haver intentat llevar-se la vida i assegura que “mai no oblidaré el trauma”.
La repressió governamental no s’ha limitat a Samadov. Just després de la seva detenció, amics i col·laboradors van patir interrogatoris i restriccions. Samad Shikhi, jove escriptor, explica que va ser aturat a l’aeroport sota coacció, privat de viatjar i obligat a mantenir el silenci durant mesos fins que va aconseguir sortir del país. Segons relata, aquest episodi li ha impedit recuperar l’activitat literària: “No he estat capaç d’escriure ni una sola paraula”.
Cavid Agha, investigador independent arrestat a l’aeroport quan marxava a Lituània, detalla una dinàmica semblant. Encara que no va viure maltractaments, sí que va ser interrogat com a suposat col·laborador de Samadov, i li van prohibir temporalment la sortida del país. Durant la detenció, els agents van mencionar una fotografia trobada al telèfon de Samadov: “Vaig saber que probablement el seu telèfon era vigilat fins i tot abans de la detenció”.
Tant Shikhi com Agha atribueixen aquesta onada repressiva a l’ambient de por instaurat pel règim arran del final de la guerra. Agha explica que, tot i el relat oficial de renaixement nacional, les reformes han resultat inútils i la societat viu cansada i decebuda. El govern ha aprofitat la postguerra per aprovar lleis restrictives i augmentar la persecució fins i tot a veus crítiques a l’estranger.
La condemna de Samadov evidencia una estratègia de l’estat per amenaçar i silenciar la dissidència mitjançant acusacions àmplies de traïció, vigilància de comunicacions privades i controls de mobilitat. Tot plegat, alimenta el sentiment que la victòria militar s’ha traduït en repressió, i que l’objectiu no és només castigar dissidents a títol individual, sinó impedir la consolidació d’alternatives polítiques i socials futures a l’Azerbaidjan.