Pequín continua ampliant la seva empremta econòmica a l’Àfrica a través d’inversions en infraestructures, mineria i energia, però, mentre les afectacions ambientals d’aquests projectes són objecte d’investigació i denúncia per part dels mitjans africans i internacionals, els mitjans xinesos pràcticament no en fan ressò. Aquesta situació, visible també el 2024 amb el comerç bilateral assolint un nou rècord, posa de manifest un buit informatiu que té implicacions per a la justícia ambiental al continent africà.
Des de fa anys, la Xina s’ha convertit en un actor central en el desenvolupament africà. El seu mercat interior ofereix oportunitats importants per a exportadors africans i, alhora, les empreses xineses participen en la construcció d’infraestructures emblemàtiques, com ara el ferrocarril d’ample estàndard a Kenya. Malgrat tot, aquestes obres sovint comporten danys ecològics documentats: contaminació dels rius, tala de boscos i desplaçament de comunitats, entre d’altres. Mentre que els mitjans africans donen a conèixer aquestes problemàtiques, la premsa xinesa persisteix en una narrativa plenament positiva sobre la seva presència al continent.
Els grans mitjans xinesos, com People’s Daily o Xinhua, així com la televisió estatal CCTV, prefereixen remarcar la cooperació i l’amistat sino-africana, i rarament aborden les conseqüències ambientals de les inversions xineses. Quan en parlen, es mostren vagues o atribueixen els problemes a la mala gestió local o a desafiaments naturals, tot evitant assignar responsabilitat a les companyies xineses. Aquesta absència de pluralitat no es pot explicar només pel control de continguts: “El silenci rau més endins, arrelat a l’estructura mediàtica xinesa, la lògica comercial i les prioritats estratègiques del relat global que busca projectar la Xina.”
Les comunitats locals africanes, principals afectades, rarament tenen veu als mitjans xinesos. Testimonis recollits per periodistes internacionals assenyalen canvis dràstics en la vida quotidiana, pèrdua de terres, manca de compensacions o afectacions de salut a zones de Sudan, Ghana, la República Democràtica del Congo (RDC), Nigèria, Rwanda, Uganda, Tanzània o Moçambic a conseqüència de les activitats xineses, començant per la construcció de preses i seguint pel sector miner i d’hidrocarburs.
Els reporters estrangers o mateixos periodistes africans contractats per mitjans xinesos amb salaris superiors als locals, habitualment reforcen la visió oficial, sense aprofundir en els impactes. Els mitjans comercials xinesos suposadament independents també són reticents a investigar, per manca de retorn econòmic i protecció política, especialment en assumptes tan delicats i geoestratègics.
Amb l’arribada al poder de Xi Jinping, el control dels mitjans s’ha enfortit, restringint l’espai per al periodisme crític, tant a la Xina com a l’exterior. Les periodistes i activistes ambientals, com Zhang Jingjing, constaten la manca absoluta d’interès o incentius per informar sobre els impactes ambientals de les empreses xineses a l’Àfrica: “El lema de l’Estat per ‘explicar bé la història de la Xina’ ja ha fixat el relat. Molts projectes presenten problemes evidents, però si no són ‘bones històries’, senzillament no es reportaran.”
Algunes xifres revelen l’abast del fenomen: només a Ghana es calcula que unes 50.000 persones xineses han estat localitzades practicant mineria il·legal, fet que no obté cap difusió a la premsa xinesa. Tampoc hi troben ressò incidents com l’esfondrament d’una presa xinesa a Zàmbia.
Els periodistes xinesos que desafien els límits imposats s’exposen a censura, acomiadaments, vigilància o fins i tot a la presó, en casos extrems. Si algun mitjà creua “línies vermelles”, els articles s’eliminen i els responsables poden perdre la feina o veure’s obligats a tancar la publicació.
L’estratègia xinesa de projecció d’un poder tou busca millorar la imatge internacional del país davant la seva ciutadania i la resta del món. En paraules d’un periodista xinès, “No hi ha espai editorial, ni interès dels lectors, ni protecció política per aquestes històries. La cobertura africana serveix per al ‘poder tou’, no per a la investigació.”
Així, els impactes reals de la Xina a l’Àfrica s’esvaeixen en el relat dominant, negant veu i visibilitat a les comunitats afectades i a la ciutadania xinesa. Aquesta situació dificulta l’assoliment d’una justícia climàtica i ambiental efectiva, que —recorden experts— només s’aconsegueix amb transparència, accés a la informació i voluntat d’afrontar els danys, no d’esborrar-los.