Les treballadores de la fàbrica Tsang Yih de Yangon, Myanmar, que elaboren sabates per a la marca Adidas, van aconseguir el 21 de maig de 2025 que la direcció acceptés augmentar el salari diari després d’una setmana de vaga. Malgrat que el nou sou arriba als 12.000 kyats —poc més de 5 euros— per jornada de 8 hores, la precarietat i la privació es mantenen fermes per a la majoria d’aquestes dones joves. L’augment responia a la seva reclamació per poder fer front als preus cada cop més desorbitats arran de la crisi econòmica provocada pel cop d’estat militar de 2021.
A parer de les treballadores, la millora salarial és del tot insuficient pel cost de la vida actual al país. Per exemple, «una tassa normal de cappuccino a l’aeroport internacional de Yangon costa 8.000 kyats (3 USD)», mentre que un quilo de porc ja s’enfila fins als 35.000 kyats. Amb aquest nou salari, caldrien dos dies complets per poder comprar només un d’aquests productes bàsics, fet que evidencia una realitat de “privació sistèmica”.
Els salaris, a més, es calculen a partir d’un sistema opac: d’aquests 12.000 kyats, només 5.800 corresponen al salari base i la resta són complements condicionats —que l’empresa pot modificar qualsevol moment. Aquesta estructura permet que, en cas de cessament, la indemnització es calculi només sobre el salari base, una pràctica habitual per part de les empreses per evitar compromisos laborals més alts. Segons l’autora de l’article, «quan els treballadors demanen un augment, el seu objectiu principal és incrementar el salari base, perquè això repercuteix sobre altres drets, especialment el pagament d’hores extres».
La realitat social, lluny d’estar condicionada només per la indústria del tèxtil o del calçat, s’estén a altres sectors de serveis. En un centre comercial de Yangon, l’autora va conversar amb tres noies adolescents que treballaven dotze hores diàries per menys de 300.000 kyats al mes (uns 143 dòlars), que tot i així intentaven estalviar per enviar diners a casa. Aquesta situació és simptomàtica del col·lapse econòmic que, amb una inflació descontrolada i una divisa en caiguda lliure —el dòlar es canviava el maig de 2025 a 2.098 kyats—, ofega els treballadors, que han de fer front a preus desmesurats per a qualsevol producte de primera necessitat.
La diferència entre la riquesa generada i els sous rebuts resulta abismal: una treballadora d’Adidas, amb el seu ritme habitual, fabrica més de 150 parells de sabates al dia. Cada parell es ven a Europa per uns 100 euros de mitjana, fet que suposa que per cada jornada aporta més de 15.000 euros a la facturació de l’empresa. A canvi, en rep poc més de 2 euros diaris, tan sols el 0,016% del valor del producte final.
L’autora es pregunta si «els consellers delegats, gerents i inversors» han reflexionat mai sobre si les seves polítiques salarials permeten una vida digna als treballadors, tot recordant que «no són pas els treballadors els qui són desraonables per reclamar; ho són els empresaris, que no tenen en compte el benestar dels propis treballadors».
Mentre els preus continuen pujant i la misèria s’estén, milers de treballadores només poden seguir lluitant per una taula de salvació: «El cost de la dignitat en una economia en fallida».