Un equip de recerca de la University College London ha descobert que veure espectacles de dansa en directe afavoreix una sincronització de les ones cerebrals entre els espectadors, fet que suggereix un estat de concentració col·lectiva. Així ho revela un estudi publicat a la revista iScience, on es va examinar com reacciona el cervell davant d’una actuació en viu, comparant-ho amb gravacions visionades en companyia o en solitari.
Els investigadors van estudiar 59 assistents a la peça de dansa contemporània “Detective Work”. Equipant-los amb dispositius d’encefalografia (EEG), van avaluar el grau de semblança en l’activitat cerebral al llarg de l’espectacle. Posteriorment, altres participants van veure la mateixa obra enregistrada al cinema, en grup, i de manera individual en un laboratori, per avaluar com variava la sincronització cerebral segons l’entorn.
Els resultats mostren que, durant les actuacions en directe, els cervells dels espectadors es sincronitzaven especialment en la banda delta, una gamma d’ones associada al processament social. Aquesta sincronització va ser “més gran en els espectacles de dansa en viu que no pas quan la coreografia s’experimentava en solitari i com a gravació de vídeo”, afirma Laura Rai, neurocientífica de la UCL i coautora de la recerca. També va quedar palès que mirar una gravació acompanyat, en una sala de cinema, afavoreix la sincronització, però en menor mesura. Quan el visionament és individual, aquest efecte es redueix considerablement.
Un altre descobriment significatiu va ser el pic de sincronització quan els ballarins trencaven la quarta paret i establien contacte directe amb el públic. Guido Orgs, ballarí, neurocientífic i coautor de l’estudi, sosté que aquests resultats “vinculen l’experiència de la dansa amb la idea que les arts escèniques són formes d’art social”.
Els investigadors van demanar al coreògraf de la peça que predigués quins moments serien més atractius per l’audiència. En gairebé totes aquestes escenes, es va detectar el màxim nivell de sincronització entre el públic.
D’acord amb Laura Rai, aquestes conclusions podrien extrapolar-se a altres disciplines escèniques, ja que elements com la música, el moviment i la interacció directa amb el públic es donen en múltiples contextos. Tot i això, recorda que l’estudi s’ha basat en una única coreografia i caldrà comprovar si aquestes troballes s’amplien a altres espectacles en futures investigacions.
Matthias Sperling, director creatiu del projecte, remarca la rellevància d’aquestes experiències col·lectives: “En un món cada cop més digital, és especialment important tornar a posar en valor la importància social i cultural de les experiències d’actuació en viu. Aquest espai cultural de trobada és insubstituïble”.