La Xina, que ha vist una explosió de demanda pel durian en els darrers anys, podria començar a importar aviat fruita sencera procedent d’Indonèsia, segons les previsions d’un acord comercial que es podria tancar a finals d’aquest any. Aquesta oportunitat es presenta després que la popularitat d’aquest fruit tropical, conegut com el “rei de la fruita” pel seu preu elevat i el seu gust únic, s’hagi disparat entre els consumidors xinesos, sobretot entre el jovent, i hagi convertit la Xina en el principal importador mundial de durians. Agricultors i inversors indonesis esperen que aquest moviment comercial històric transformi radicalment el sector i obri mercats nous i molt rendibles.
La Xina importa actualment prop del 95% del durian mundial —1,56 milions de tones l’any 2024, per un valor de gairebé 7.000 milions de dòlars—, principalment de Tailàndia, Vietnam i Malàisia. Amb la possibilitat d’una exportació directa des d’Indonèsia, el país aspira a competir millor en un mercat molt lucratiu. Indonèsia produeix uns 2 milions de tones anuals de durian, però fins ara destinava gairebé tota la collita al consum intern, limitant-se només a exportar pasta de durian a la Xina, un producte menys fàcil de comercialitzar i amb menys marge de benefici que la fruita sencera.
El govern indonesi ha ofert fins a 5.000 hectàrees de terrenys a potencials inversors xinesos, especialment al nord de Sumatra i a Sulawesi, per fomentar nous cultius de durian orientats a l’exportació. Segons la proposta, el 70% de la producció es destinaria al mercat xinès i la resta al mercat domèstic. Aquestes negociacions s’han intensificat amb la recent visita d’Estat del president indonesi Prabowo Subianto a Pequín i amb la voluntat política d’ambdós països d’aprofundir relacions, just quan s’acosta el 75è aniversari dels seus lligams diplomàtics.
La irrupció de la demanda xinesa ha atret molts inversors a Indonèsia, principalment xinesos. Les regions productores, com Palu a Sulawesi Central, han experimentat una forta competència per establir magatzems de fruita. Aquest canvi ha accelerat el pas d’un cultiu majoritàriament domèstic i tradicional a un model de plantació industrial. Segons especialistes, però, el repte principal del sector indonesi no és la manca de producte sinó la manca d’estandardització: “Ens queda molt per fer. Jo diria que encara trigarem uns deu anys a desenvolupar-ho del tot”, adverteixen experts, remarcant la necessitat de millorar qualitat, formació de pagesos i sistemes de reg i gestió.
L’increment de la producció de durian no és exclusiu d’Indonèsia, ja que a Tailàndia les plantacions s’han triplicat en dotze anys, i a Vietnam molts agricultors de cafè han canviat de cultiu, atrets per uns guanys molt superiors. No obstant això, aquest boom ha tingut conseqüències ambientals greus a països com Malàisia i Laos, on les plantacions han afavorit la desforestació, han provocat conflictes per terres indígenes i han posat en risc la biodiversitat. Tot i que especialistes indonesis defensen que plantar durians té una petjada ecològica relativament baixa i que “estem plantant arbres i això sempre beneficia l’entorn”, altres experts alerten que la transformació de boscos verges en monocultius redueix dramàticament la biodiversitat i pot posar en risc l’accés de comunitats locals a recursos essencials.
En conclusió, la fascinació creixent de la societat xinesa pel durian podria portar grans ingressos a Indonèsia, però el país encara ha d’afrontar importants reptes de regulació, qualitat productiva i sostenibilitat mediambiental per aprofitar-ne plenament el potencial sense, com ja s’ha vist en altres llocs de la regió, pagar un preu alt en termes ecològics i socials.