El cas de Mario Deane, jove jamaicà de 31 anys mort el 2014 a conseqüència de greus agressions rebudes tres dies abans sota custòdia policial a Montego Bay, torna avui al centre del debat públic després que, onze anys més tard, els tres agents implicats hagin estat condemnats per homicidi imprudent, mala conducta en l’exercici públic i obstrucció a la justícia. Les lleus sentències i l’alliberament efectiu dels agents posen en qüestió la rendició de comptes dins la policia i la igualtat davant la llei.
El matí del 6 d’agost de 2014, al 52è aniversari de la independència de Jamaica, Deane va ser ingressat a l’hospital amb lesions mortals ocasionades per alguns dels seus companys de cel·la. Segons la seva mare, “potser havia fumat una mica massa ganga, però mai havia tingut problemes amb la llei”. Detingut per tinença d’un cigarro de marihuana, fou confinat amb altres interns més violents en una cel·la plena, on un d’ells patia malaltia mental.
Encara que dos dels companys de cel·la van ser declarats culpables d’homicidi imprudent i ja han complert íntegrament la condemna en presó preventiva, les responsabilitats dels policies de guàrdia han trigat gairebé una dècada a ser jutjades. La caporal Elaine Stewart, que va ordenar netejar la cel·la abans de l’arribada dels investigadors, ha estat condemnada a cinc anys de presó però n’ha quedat en llibertat sota fiança per apel·lació. Els altres dos policies han rebut condemnes suspeses sense ingrés penal. Aquest resultat, anticipat per molts ciutadans, ha provocat indignació entre els jamaicans i la seva mare, Mercia Frazer, qui anuncia que denunciarà l’Estat després d’una “paròdia de justícia”.
Organitzacions com Jamaicans for Justice i Stand Up for Jamaica han qualificat la sentència de missatge perillós per la seva falta d’exemplaritat i pel mal que fa a la confiança en la institució policial. Com recorda un professor de la University of Technology, “la manca de ‘justícia processal'” és al nucli de la desconfiança ciutadana envers la policia, malgrat la caiguda dels homicidis a l’illa. L’enquesta més recent revela que prop de la meitat de la població, especialment homes joves, sent poca o gens de confiança en la policia.
El cas Deane també ha posat de manifest les pèssimes condicions dels calabossos; situacions similars d’abusos i massificació s’han registrat en altres comissaries, provocant fins i tot morts per asfíxia insuficient.
Altres fets recents, com la denúncia per publicació errònia d’una foto d’un innocent a les xarxes com a “buscat”, han posat de manifest la reiterada necessitat de rendició de comptes i respecte als drets civils. El 2024 es van registrar 189 morts per trets de la policia i, aquest any, ja n’hi ha 169.
Clyde Williams, advocat i activista pels drets humans, ha denunciat la crueltat i violència injustificada per part de la policia. El professor Henry Lewis recorda que “curar el trauma col·lectiu d’una nació habituada a la traïció requereix paciència per part d’una ciutadania ferida, humilitat dels polítics i lideratge per part de la policia”, amb la necessitat d’una legislació que equilibri prevenció i dignitat humana.
La mare de Mario Deane tanca amb el sentiment persistent d’injustícia: “Malgrat tots aquests anys […] sembla que la vida [d’en Mario] no val res.”