Les celebracions del Mes de l’Orgull a Jamaica aquest juny han tornat a posar de manifest la situació precària de la comunitat LGBTQ+ al país, que tot i reivindicar la igualtat i la no discriminació, encara s’enfronta a un escenari d’homofòbia institucionalitzada i retòrica política hostil. Les reclamacions arriben en un any d’eleccions generals i després que el ministre Daryl Vaz autoritzés la reproducció pública d’una coneguda cançó homòfoba durant un míting electoral.
A finals de maig, en un acte electoral, el ministre de Ciència, Energia, Telecomunicacions i Transport, Daryl Vaz, va optar per fer sonar “Chi Chi Man” del grup T.O.K., un tema de l’any 2000 amb lletres explícitament violentes envers les persones homosexuals. Diversos grups de drets humans, com Equality for All Foundation (EFAF), van exigir una disculpa pública en considerar que aquesta acció “va minar la inclusió”, però el ministre no ha respost a la petició.
Aquest fet s’inscriu en una llarga trajectòria d’ús de missatges anti-gai a la política jamaicana. El 2007, Bruce Golding, aleshores líder del Jamaica Labour Party, va proclamar en campanya: «Els homosexuals no trobaran consol en cap govern format per mi», abans d’accedir al poder. Tant governs com oposició s’han valgut tradicionalment, durant allò que al país s’anomena la “silly season” electoral, de discursos i rituals musicals per connectar amb l’electorat, sovint a costa dels drets de col·lectius vulnerables.
La instrumentalització de cançons populars a mítings polítics és una pràctica habitual a Jamaica. En molts casos, aquestes peces inclouen missatges discriminadors. L’Southern Poverty Law Center ja va advertir l’any 2011 que «fins i tot els polítics, de vegades, han legitimat» el que anomenen “murder music”: la pròpia “Chi Chi Man” va servir de banda sonora política pel Jamaica Labour Party el 2001, mentre que el People’s National Party va usar el 2002 la cançó “Log On” d’Elephant Man, també amb lletres homòfobes.
A més, insults com “battyman” o “chi chi man” no sempre s’usen per referir-se a l’orientació sexual, sinó per menysprear o estigmatitzar rivals, cosa que contribueix a perpetuar actituds de rebuig envers la comunitat LGBTQ+.
La inacció política davant aquest clima ha estat criticada per activistes, que assenyalen el pes de l’Església —la majoria dels polítics, per pressions religioses, eviten pronunciar-se a favor de reformes legals. Amb tot, el 2018 el Govern va impedir l’entrada d’un pastor fonamentalista al país i, recentment, el mateix Jamaica Council of Churches ha censurat l’ús polític de discursos que promouen la divisió.
Malgrat aquests senyals de canvi, la realitat jurídica continua sent adversa: les relacions homosexuals consentides són considerades il·legals sota la Llei d’Ofenses contra la Persona, un vestigi colonial conegut popularment com la llei de la “buggery”. El 2021, la Comissió Interamericana de Drets Humans concloïa que Jamaica viola els drets de les persones LGBTQ+ mantenint aquesta criminalització. No obstant això, les autoritats jamaicanes no l’han derogada, i el 2023 el Tribunal Suprem va rebutjar la impugnació liderada per l’activista Maurice Tomlinson.
Davant aquesta situació, organitzacions de defensa dels drets LGBTQ+ recorden que encara «queda molta feina per fer», especialment arran de les declaracions públiques de líders polítics. El primer ministre Andrew Holness va dir el 2018: «El que vull que la resta del món reconegui és que existeix un procés legal [respecte a la despenalització], i ajuda molt tenir aquest tipus de conversa, i que es faci d’una forma que també respecti el procés».
Amb les lleis homòfobes intactes i la retòrica hostil sense aturador, encara costa desitjar un “Feliç Orgull” a Jamaica aquest 2025.