Un volum creixent de proves assenyala les institucions militars com a responsables destacades de la crisi hídrica que afecta l’Iran avui, segons periodistes i investigadors. L’escassetat d’aigua a diversos punts del país, agreujada en els darrers anys, no s’explica únicament per la sequera o per la gestió deficient de les autoritats, sinó que, tal com revelen fonts acadèmiques i oficials, els pous il·legals perforats sota la protecció de la força militar han empitjorat significativament la situació.
Els informes públics recullen que el Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica i les empreses afins participen activament en l’explotació d’aqüífers, aprofitant-se d’immunitat legal i de la manca de regulació eficaç. La permissivitat dels òrgans de control envers aquestes pràctiques facilita la sobreexplotació de les aigües subterrànies i ha portat a l’abandonament de nombrosos pobles, especialment a Isfahan, Yazd, Qom i Semnan, on la caiguda dels nivells freàtics ha esdevingut insostenible.
Dades del Servei Geològic de l’Iran xifren en més de 400 les planes del país que es troben ja en situació “crítica” o “prohibida” per excés d’extracció, una problemàtica detectada ja en l’informe de 2023. El 2017, s’alarmava de l’existència de fins a 220.000 pous il·legals actius a l’Estat. Molts d’aquests pous, segons activistes mediambientals locals, haurien estat creats sense cap mena d’autorització ni avaluació ambiental prèvia. Els testimonis d’aquestes fonts, però, no s’han pogut verificar de manera autònoma.
Aquesta extracció indiscriminada se suma a la construcció massiva de preses i als macroprojectes de transvasament d’aigua, liderats principalment per l’empresa Khatam al-Anbiya, vinculada a la Guàrdia Revolucionària. El periodista i expert ambiental Nikahang Kowsar denuncia que la situació és fruit d’una estratègia conscient de les autoritats: «La República Islàmica ho ha fet tot ella mateixa. És com si els dirigents del país haguessin seguit un manual de suïcidi ecològic.»
Kowsar subratlla que la construcció sense control, l’explotació dels aqüífers i la conversió de pastures en camps de regadiu no són errors sinó decisions deliberades, adoptades en benefici dels sectors militars i d’alt impacte polític. La resposta, diu, no és tècnica ni climàtica, sinó una conseqüència de la manca de governança civil, de l’absència d’educació ambiental i de la corrupció als mateixos òrgans reguladors. Així mateix, assenyala: «Aquest silenci generalitzat i perillós no neix pas de la impotència, sinó de la corrupció arrelada i de la por. Molts d’aquells que haurien d’alçar la veu per la natura o bé es beneficien dels guanys, o bé estan tan compromesos políticament que els falta coratge per parlar clarament».
L’expert alerta que l’actitud de les elits governants ha provocat un veritable conflicte ambiental i social, afectant greument les comunitats rurals: «Cada pou no autoritzat és com una agulla que fereix el cos d’un ecosistema ja afeblit, eixugant les últimes línies de vida d’agricultors i pobles.» Kowsar adverteix, a més, de la gravetat d’aquesta deriva, amb l’erosió de la confiança ciutadana i l’augment de les migracions forçades per motius ambientals.
La crisi de l’aigua a l’Iran s’ha convertit, així, en una qüestió estructural que transcendeix les causes naturals, posant en evidència la preeminència d’interessos militars davant els drets de la població i la sostenibilitat ambiental.