Turquia viu unes setmanes de tensió institucional i social, després que s’encadenin esdeveniments judicials i repressius que han intensificat l’ofec a l’oposició política, la llibertat de premsa i els drets del col·lectiu LGBTQ+. Sobre el principal partit opositor, el CHP, pesen nous processos judicials, mentre les autoritats han detingut alts càrrecs locals, periodistes i participants a les marxes de l’orgull, tot en un context de control estatal creixent.
Un jutjat d’Ankara va obrir el 30 de juny un procediment per demanar la nul·litat absoluta del congrés del CHP, que va tenir lloc el novembre de 2023 i va escollir Özgür Özel com a líder. La demanda, presentada per un membre afí a l’antic president Kemal Kılıçdaroğlu, acusa de possibles irregularitats i compra de vots durant l’elecció. Si prospera, podria provocar una crisi interna de lideratge i revertir les decisions preses pel partit des d’aleshores. El tribunal ha ajornat la decisió fins el 8 de setembre. Els presidents provincials del CHP han declarat que no reconeixeran cap decisió judicial ni l’eventual nomenament d’un síndic, tot recordant que les disputes internes dels partits haurien de ser competència de la junta electoral, no dels tribunals civils.
Alhora, la repressió s’ha centrat en figures destacades del CHP, especialement Ekrem İmamoğlu, batlle d’Istanbul, i possible candidat a la presidència el 2028. El 19 de març va ser detingut en una operació per presumptes vincles amb la corrupció i el terrorisme. Posteriorment, el 16 de juny, fou jutjat per amenaces i insults a un fiscal, a partir d’unes declaracions televisives del 2022. La fiscalia reclama més de set anys de presó i una inhabilitació que li impediria presentar-se a les eleccions futures. A més, afronta un cas per col·laboració amb una organització terrorista —el PKK— arran de la cooperació del CHP amb el partit prokurd DEM a les darreres municipals. Diversos juristes i observadors veuen aquestes acusacions com una estratègia per barrar el pas a candidats incòmodes al poder.
A l’Ajuntament d’Esmirna, feia pocs dies que la policia detenia diversos treballadors, mentre el mateix Özgür Özel és objecte d’una investigació per suposades amenaces al fiscal en cap d’Istanbul. El sector proper a Özel tem que un hipotètic retorn de Kılıçdaroğlu beneficiaria només el partit governant turc, atès que l’expresident mai no va poder vèncer a nivell estatal durant tretze anys de lideratge.
Les pressions no se cenyeixen només a l’àmbit partidista: el periodista Fatih Altaylı, conegut per la seva tasca crítica, va ser detingut el 22 de juny acusat d’amenaces al president Erdoğan, tot arran d’unes declaracions al seu canal de YouTube sobre el destí dels antics sultans. L’article 310 del Codi Penal turc, darrerament emprat sovint contra dissidents, permet aquestes accions, que han estat condemnades per organitzacions internacionals com Article 19 i el Comitè per a la Protecció dels Periodistes, que veuen la detenció d’Altaylı com una manera de “silenciar veus crítiques i restringir encara més la llibertat d’expressió”. Malgrat el seu empresonament, el seu equip manté actiu el canal amb vídeos narrats a partir de cartes escrites des de la presó.
Un altre episodi de repressió ha afectat la comunitat LGBTQ+. El 29 de juny, la policia va practicar desenes de detencions a Istanbul durant una marxa de l’orgull LGBTQ+, una manifestació que es prohibeix oficialment des de 2015. Segons Kaos GL, almenys 54 persones, entre elles advocats i periodistes, han estat arrestades. Organitzacions com la ILGA situen Turquia als últims llocs d’Europa pel que fa als drets d’aquest col·lectiu. Des de fa anys, mandataris i càrrecs governamentals han fet declaracions despectives, arribant a qualificar el col·lectiu de “virus” i “verí” i, fins i tot, d’acusar l’oposició de ser part del moviment LGBTQ+ durant la campanya electoral de 2023.
El conjunt de mesures restrictives i processos judicials —sigui contra representants electes, activistes o mitjans independents— fan palesa una estratègia sostinguda de control i càstig a la dissidència a Turquia. Els recents canvis legislatius, com les lleis de ciberseguretat, s’han percebut internacionalment com a eines afegides de censura i de repressió als mitjans.