El 23 de juny a la zona de Hatton, Nuwara Eliya, la comunitat queer Malaiyaga —descendents de treballadors del sud de l’Índia instal·lats als turons de Sri Lanka des del segle XIX— ha organitzat el primer esdeveniment de l’Orgull a la regió. Aquesta iniciativa pionera vol combatre l’estigma i la marginació que viuen aquests col·lectius dins la seva pròpia societat i també en contextos LGTBI+ més amplis del país.
La celebració, nascuda de la voluntat de fer visibles les persones queer Malaiyagathar i de recuperar espai tant físic com emocional, representa un pas determinant per a una comunitat tradicionalment silenciada. La manca de reconeixement dins i fora de moviments socials, les dificultats d’accés a serveis bàsics i la pressió social i familiar han empès moltes persones a l’ostracisme. “La nostra identitat queer no ens fa menys ‘upcountry Tamils’, ni la condició de Malaiyagathars fa que la nostra dissidència sigui menys vàlida. Som ambdues coses. I ens n’enorgullim”, declara un dels col·lectius organitzadors.
L’acte s’ha finançat exclusivament amb l’aportació de les pròpies membres de la comunitat, sense ajudes institucionals ni de donants habituals. “Cada cosa —banderes, equip de so, sarees, te, berenars— va sortir de l’estima i la generositat de la nostra pròpia comunitat. No va ser gran cosa. Però va ser honest. Va ser real. Va ser nostre.”, remarquen les participants. Fins i tot la policia local va garantir la seguretat de la marxa, que es va dur a terme sense incidents greus ni hostilitat oberta.
Durant la preparació i celebració, la por a la visibilització, el judici social i possibles repercussions a casa o a la feina han estat presents. Tot i així, la resposta ha resultat sorprenentment diversa. Malgrat hi ha hagut certa desaprovació i silencis, també s’han recollit gestos de suport —algunes famílies i treballadores de plantacions van implicar-se, i moltes persones joves han compartit el seu agraïment en privat a les organitzadores.
La discriminació per casta, la manca d’infraestructures sanitàries i d’espais segurs i l’existència d’articles legals colonials que criminalitzen l’homosexualitat continuen sent obstacles marcats. La comunitat reclama la despenalització total, tal com es recull en el manifest: “La meva esperança i demanda és la despenalització total. No modificacions a mitges, no promeses suaus: la supressió completa i sense excuses dels articles 365 i 365A de la legislació. No és només una qüestió jurídica, és alliberament.”
La celebració, que ha rebut el suport silenciós i explícit d’aliades de tot el país, suposa per primer cop que persones queer d’aquest origen es visibilitzen obertament als seus llocs d’origen. Aquest petit gran pas inicia noves converses i crea espais d’autoafirmació i de resistència, amb l’objectiu de construir en el futur un entorn on ningú no hagi de “portar la seva dissidència en silenci per evitar ser rebutjades, maltractades o forçades a casar-se amb algú de l’altre gènere”. La llavor plantada apunta a “un futur on siguem protegides, vistes i recolzades cada dia”.