La ciutat siriana de Sweida, situada al sud del país, viu des de fa setmanes una escalada de violència entre les comunitats drusa i beduïna, un esclat que reflecteix la fragilitat de la nova etapa política iniciada arran de la caiguda de Baixar al-Assad el desembre de 2024. Aquestes tensions han derivat en greus enfrontaments i violacions dels drets humans, amb implicacions per al futur de Síria, que encara arrossega les conseqüències de la llarga guerra civil.
El conflicte va esclatar l’11 de juliol de 2025, quan el segrest i robatori d’un venedor de verdures drus per part d’un grup de beduïns àrabs sunnites, una minoria nòmada però de notable presència religiosa al país, va desfermar una onada d’atacs venjatius. L’incident va precipitar setmanes de combats entre les dues comunitats, històricament en retirada però forçades a conviure des de fa segles.
A Sweida, la comunitat drusa —majoritària a la zona però minoria al país— es va topar amb les tribus beduïnes, totes dues fortament armades. Malgrat el cicle de tensions i treves del passat, aquesta vegada el conflicte va escalar ràpidament. Fonts locals denuncien que ambdues parts han comès abusos greus: vídeos difosos a les xarxes mostren violacions contra civils, humiliacions com l’afaitada del bigoti als homes —considerada una ofensa a l’honor drus— i execucions massives.
L’entrada de les forces de seguretat sirianes el 14 de juliol, després d’un acord amb líders drus amb l’objectiu de pacificar la zona, no va frenar els episodis violents. Segons testimonis, ràpidament alguns efectius militars van col·laborar amb les tribus beduïnes. El mes d’abril ja s’havien registrat enfrontaments greus als barris drus de Damasc, motivats per la filtració d’una gravació d’àudio falsa en què suposadament es denigrava el profeta Mahoma.
Hikmat al-Hijri, un dels referents espirituals drus, va acabar desmarcant-se de la treva amb el govern i va reclamar la protecció internacional per la seva comunitat; del seu entorn es critica la passivitat i connivència de les autoritats amb els clans rivals.
L’Amir*, mestre d’anglès drus, relatava des de casa seva l’impacte dels combats: “El govern interí havia acordat entrar aquí pacíficament… de sobte, ahir ens vam despertar amb el soroll dels bombardeigs… van començar a arribar les notícies”, detallant “violacions, robatoris i assassinats als camins”.
La situació es va agreujar quan el govern israelià va ordenar atacar posicions del règim sirià al voltant de Sweida. L’exèrcit israelià va bombardejar el Ministeri de Defensa a Damasc i altres objectius militars, exigint que el sud de Síria restés desmilitaritzat. La resposta de les milícies druses es va traduir en accions de venjança contra la població beduïna, de les quals també es van veure afectats civils innocents.
L’Ahmad*, resident beduí d’Al Mazraa, explicava que va haver de fugir amb la seva família: “Les faccions armades liderades pel Consell Militar de Sheikh Hikmat al-Hijri van assetjar els clans als seus pobles, van tallar el subministrament de pa i medecines i no ens van deixar anar als hospitals pel fet de ser musulmans sunnites”. Tributs beduïns d’altres regions, inclosa Alep, es van mobilitzar en resposta, tot i el reclam de moderació per part del president interí Ahmed al-Shara’a.
El recercador Aymenn Jawad al-Tamimi adverteix sobre el perill d’atribuir en exclusiva la responsabilitat a al-Hijri i al Consell Militar de Sweida, ja que diferents faccions druses, fins i tot les contràries inicialment a aquests líders, van acabar alineant-se davant l’amenaça externa.
L’acadèmic Joseph Daher remarca que aquests esdeveniments s’emmarquen en la voluntat del govern de no tolerar actors desafiaments al poder central. “El govern va utilitzar l’enfrontament entre drus i beduïns per dir: ‘Venim a Sweida a imposar ordre’, mentre ells lluitaven al costat dels beduïns — i no aturaven els combats”.
Diverses veus, fins i tot dins la comunitat drusa, admeten que “La gran majoria de drus, tant a Síria com al Líban, rebutgen Israel; però [aquests fets] podrien fer que alguns sectors, encara clarament minoritaris, busquin o acceptin certa col·laboració amb qui sigui per poder sobreviure”. D’altres, com l’Amir, insisteixen: “No donem suport a cap acció militar contra Síria, però què se suposa que hem de fer? Si fossis aquí com a civil, desarmat, i algú et volgués matar, crec que acceptaries ajuda ni que vingués del mateix dimoni”.
Després de dies de setge i escassetat de subministraments, l’entrada de combois humanitaris va ser possible només després d’una treva fràgil acordada el 19 de juliol i d’un replantejament de les tropes beduïnes. Malgrat la calma relativa, el futur polític de Síria resta incert. Les converses amb les Forces Democràtiques de Síria, liderades pels kurds al nord-est, podrien veure’s amenaçades.
Joseph Daher recomana que el govern interí comparteixi el poder: “En lloc de voler consolidar el teu poder… Saps que ets feble i que no pots controlar-ho tot. Ningú no et demana [controlar-ho tot]: comparteix el poder”. Alhora, emfasitza la importància de la societat civil i les organitzacions socials per a la reconstrucció del país. “Fins i tot en les democràcies liberals, si no tens una societat civil forta i moviments socials vibrants, el govern sol tirar pel dret amb les seves polítiques. Això no és específic de Síria, però aquí tot és més difícil perquè hem passat per catorze anys de guerra i cinquanta de dictadura”.
(*) Alguns noms han estat modificats per garantir la seguretat dels testimonis.