Khaled Khella, creador nascut l’any 1992 a Helwan, el districte industrial situat al sud del Caire, s’ha convertit en una figura destacada dins del cinema independent egipci per la seva manera directa d’abordar les lluites invisibles dels joves en la societat contemporània. Aprofitant l’escena actual de cinema alternatiu i amb una trajectòria marcada per la sinceritat i l’audàcia creativa, Khella es proposa donar veu a un jovent colpejat per contradiccions i anhels frustrats, com ha fet evident en diverses produccions presentades i reconegudes internacionalment.
Ja des de l’institut, Khella va començar a fer vídeos i a convertir-se en referent dins del seu cercle d’amistats: “Em sentia responsable de créixer i estar a l’altura d’aquesta confiança”, confessa. El seu curtmetratge de tres minuts, “Dunya wa Akhira” (“La vida i l’altra vida”), va ser l’obra que li va procurar repercussió fora de les fronteres egípcies. Hi retratava un noi dividit entre la temptació i la crida a la pregària, i el film va ser projectat en festivals d’Austràlia, Brasil, Itàlia, els Països Baixos i Grècia. “Només dura tres minuts, però transmetia molt de significat”, recorda el mateix cineasta.
Posteriorment, Khella va optar per temàtiques més personals a “The Landlord”, una cinta que explora l’assetjament a partir de la relació de poder dins un edifici d’apartaments. Va voler allunyar-se de la simplificació del dolent per adquirir més profunditat: “El vaig dirigir com un personatge amb capes, que lluita amb els seus propis conflictes interns”. El treball de l’actriu Hagar El Sarrag va contribuir a crear una atmosfera d’inquietud que qüestiona els límits de la seguretat domèstica.
Amb l’estrena de “Egyptian Misery” el 2017, rodada amb només 3.000 lliures egípcies, Khella es va consolidar com un autor que no dubta a afrontar temes tabú. El film reprodueix els testimonis de vuit joves marcats per ferides invisibles i provenen de històries reals recollides anònimament a la pàgina de Facebook “Egyptian Misery”. Segons explica, “volia mostrar joves de diferents estrats —des d’un llicenciat universitari obligat a treballar d’organitzador de festes fins a algú que es va trencar la cama per evitar el servei militar”. Els relats escollits destacaven pel tractament sincer i per la interpretació d’actors que mai no havien actuat abans: “Volia gent que no hagués actuat mai, per mantenir-ne les reaccions tímides i sinceres —igual que les històries”.
Les reaccions van variar: alguns espectadors s’hi van veure reflectits, mentre que d’altres van mostrar incomoditat davant el relat cru, però tothom va reconèixer-ne la versemblança. “Era important per a mi donar veu a persones que no es poden expressar, més enllà de si això canvia o no alguna cosa a la societat”, apunta el director. Pel que fa al patiment social que retrata, afegeix: “No s’acabarà. Perquè la majoria ni tan sols són conscients que tenen un problema. Estan en pau amb les seves situacions”.
El camí del cineasta no ha estat exempt de dificultats, especialment pel que fa a permisos de rodatge i recursos humans. “És un repte per a qualsevol cineasta independent d’aquí. A més, convèncer tot un equip perquè treballi de franc no és gens fàcil”, diu Khella, que malgrat això ha seguit treballant gràcies a la seva convicció artística.
Entre d’altres projectes, el 2015 va dirigir “130 km to Heaven”, sobre dos amics que viatgen a una destinació turística a la recerca d’un futur millor, com a reflex de la frustració juvenil. El film es va projectar al Festival Internacional de Cinema de Beirut. El 2023, a “Public Indecency”, explorava el control social i la manca d’espais privats per a la intimitat de les parelles joves. Aquesta pel·lícula va ser premiada pel guió al Festival de Cinema d’El Gouna i es va poder veure a través de la plataforma Viu.
Malgrat tot, Khaled Khella manté que “no busco guanyar diners. Només vull projectar aquestes pel·lícules i començar debats”. Defensa que l’art pot provocar canvis significatius i vol continuar en aquesta línia, tractant qüestions socials urgents a través del cinema i obrint debat: “Espero que les meves pel·lícules viatgin lluny i arribin a molta gent per encetar debats reals que marquin la diferència en la vida de les persones i de la societat”.