El 13 de juny de 2025, Israel ha llançat una nova onada d’atacs aeris sobre territori iranià, focalitzant-se en infraestructures militars i civils a diverses ciutats com Teheran, Germi, Tabriz, Subashi, Hamadan, Khondab (Arak), Fordow, Natanz i Isfahan. Aquesta operació, justificada pel primer ministre Benjamin Netanyahu sota el pretext d’impedir l’avanç del programa nuclear iranià, ha provocat desenes de morts entre personal militar i civil, i ha deixat instal·lacions energètiques i nuclears severament afectades.
Els bombardeigs israelians, segons fonts de la intel·ligència internacional, han fet ús d’actius locals del Mossad amb una capacitat d’infiltració inèdita dins l’aparell de seguretat iranià. Aquesta presència ha permès localitzar amb precisió la ubicació de residències i sales de comandament de diversos líders militars, que han estat objecte d’atacs dirigits mitjançant drons, microdrones i míssils portàtils. Com a resultat, més de vint comandaments militars d’alt rang han mort, i es confirma la destrucció de la superfície de la instal·lació nuclear de Natanz i greus danys a Isfahan.
La ofensiva s’estén més enllà de les infraestructures militars. Que les refineries de Teheran, Bandar Abbas i Abadan hagin estat atacades evidencia un pla israelí orientat no només a la degradació militar, sinó a provocar una crisi energètica, econòmica i social a l’Iran. Netanyahu sembla buscar “trencar l’espinada del país a través de bombardejos sostinguts i guerra psicològica”, una tàctica que Israel ja ha emprat a Gaza, el Líban i Síria segons analistes locals.
La fractura social a l’Iran s’ha agreujat encara més. Malgrat el descontentament intern contra el govern islàmic, molts iranians rebutgen la intervenció estrangera. En paraules de l’article original: “la mort de criatures a Teheran, independentment de la ideologia dels pares, revela una veritat dolorosa: l’ocupació no distingeix entre governs i pobles”. La repressió i la divisió interna, accentuades per l’onada de violència, compliquen encara més la possibilitat d’una resposta sòlida del règim iranià, incapaç de gestionar la crisi política i social.
Els atacs israelians han anat acompanyats per rèpliques de l’Iran mitjançant míssils i drons contra Israel, tot i que els sistemes de defensa avançats i la coordinació regional han neutralitzat bona part dels danys. Mentrestant, la societat iraniana roman dividida: mentre alguns ploren la pèrdua d’alts comandaments dels Guardians de la Revolució, d’altres celebren aquests atacs. “Malgrat les evidències esfereïdores d’infiltració del Mossad, Teheran no ha reevaluat la seva arquitectura de seguretat. Els presos polítics continuen empresonats. Els carrers continuen vigilats, sobretot les dones”.
Aquesta situació, marcada per bombardejos sostinguts i una estratègia d’asfíxia social, fa créixer el temor que Israel busqui precipitar l’Iran cap al col·lapse intern i un canvi de règim induït. La fractura interna, el rebuig popular a la ingerència exterior i la resposta autoritària del règim són factors que podrien desembocar en una escalada encara més gran, amb repercussions tràgiques per al conjunt del poble iranià.