El professor guyanès Ivelaw L. Griffith, expert en política caribenya i ex-rector de la Universitat de Guyana, ha publicat un llibre que analitza com l’explosió petroliera del país es conjuga amb els riscos del canvi climàtic. L’obra, titulada “Oil and Climate Change in Guyana’s Wet Neighbourhood: Probing Promise and Potential Peril”, es publicarà a finals de juny i aborda els desafiaments i oportunitats que viu la nació sud-americana des que, el desembre de 2019, Guyana va començar l’explotació petroliera al bloc Stabroek, convertint-se en un petroestat emergent amb més d’11.000 milions de barrils de reserves recuperables.
Guyana, amb una extensió d’uns 215.000 quilòmetres quadrats i 835.000 habitants, viu una transformació econòmica sense precedents. No obstant això, el país es troba en una cruïlla: el boom del petroli pot millorar el benestar de la població, però augmenta el repte de mantenir el compromís amb la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic. Griffith exposa que “la promesa del petroli està relacionada amb el volum del descobriment” i que la ciutadania ja en percep alguns fruits, sobretot en infraestructures, però adverteix que “el perill potencial és la dinàmica del canvi climàtic.”
L’autor contextualitza el risc recordant que Guyana és un territori molt ric en aigua i boscos: vuit de cada deu quilòmetres del país són coberts per la selva amazònica. El litoral atlàntic, on viu la major part de la població, es troba prop o fins i tot per sota del nivell del mar, fet que el fa especialment vulnerable a les inundacions: “Per a mi, el perill potencial prové de la vulnerabilitat de la costa, on viu el 80% de la població”, afirma Griffith, qui recorda les greus inundacions de 2005 i 2021.
Per protegir-se, Guyana construeix una nova ciutat, Silica City, amb capacitat per a 30.000 persones, però el trasllat de la capital segueix sent un tema pendent: “Mai no podrà substituir Georgetown… si es trenca el mur de contenció, on traslladarem la ciutat?” Aquesta situació fa que, segons Griffith, “Guyana viu un parany”: produeix petroli i contribueix a l’escalfament global, però alhora disposa d’un dels embornals de carboni més grans del planeta.
Griffith també apunta que el país compta amb altres recursos naturals, com or, diamants, manganès, urani i terres fèrtils per a l’agricultura, la qual cosa podria facilitar la diversificació econòmica. Tanmateix, algunes d’aquestes activitats també podrien tenir efectes negatius sobre el clima.
En l’àmbit ambiental, Guyana s’ha distingit per l’Estratègia Ampliada de Desenvolupament amb Baixes Emissions de Carboni i per ser el primer estat que emet crèdits de carboni ART-TREES, a més de participar en el programa REDD+. Segons Griffith, caldrà veure com evoluciona la convivència d’aquest lideratge mediambiental amb la producció petroliera: “Alguns científics diuen que sí, altres que no. Per a mi, la resposta encara no es pot donar fins que el temps no ens mostri com evolucionen les coses.”
Els ingressos provinents del petroli ja han tingut efectes socials, segons Griffith: cada ciutadà ha rebut ajudes econòmiques directes, i s’ha invertit en infraestructures que arriben també a les comunitats indígenes del país, un dels col·lectius històricament més desafavorits. El professor reconeix avenços en l’apoderament d’aquests pobles, si bé admet que la plena inclusió encara és un repte.
Guyana, considerada fins fa poc la segona nació més pobra de l’hemisferi després d’Haití, afronta també tensions polítiques. Enguany se celebren eleccions i Griffith alerta d’una polarització creixent, especialment per qüestions racials, i de la inestabilitat viscuda en comicis anteriors. A tot plegat se suma el conflicte latent amb Veneçuela per la regió de l’Essequibo, rica en recursos naturals i fonamental per a l’equilibri ecològic i econòmic del país.
El llibre, el primer que Griffith dedica específicament a la seva terra natal, conclou amb una reflexió sobre el llegat i una crida a pensar en el futur: “L’abundància, la promesa, no és només per a la gent d’ara. És una promesa també per a la gent que ha de venir —l’herència.”