Antics presos polítics i activistes com Mustafa Dzhemilev, Yosyf Zisels i Myroslav Marynovych han compartit recentment les seves vivències sobre la dissidència a Ucraïna durant el domini soviètic, destacant la lluita per la preservació de la identitat nacional ucraïnesa i la defensa dels drets humans en un context repressiu que va abastar des dels anys seixanta fins a la caiguda de la Unió Soviètica.
El moviment dissident ucraïnès es va caracteritzar per una forta implicació cultural i nacional, arrelada en la necessitat de defensar la llengua i la cultura ucraïneses davant la política de marginació de Moscou. L’any 1976 es va fundar el Grup d’Hèlsinki d’Ucraïna (UHG), que, amb tan sols deu membres fundadors, va esdevenir un organisme clau en la denúncia de les vulneracions dels drets humans i la cerca de suport internacional: “Els drets humans: aquesta fou la nova essència del moviment dissident.”
Segons Zisels, formar part de l’UHG implicava riscos evidents, ja que participar en la dissidència comportava anys de presó i repressió. Malgrat això, aquests activistes van prioritzar tant els interessos personals com els nacionals i europeus, alineant-se amb els “estàndards internacionals de drets humans” i demostrant la manca de legalitat real del sistema soviètic.
La dissidència ucraïnesa, però, va haver d’afrontar un dilema: el pes dels drets humans universals enfront dels drets nacionals particulars. El filòsof Marynovych recorda que “Aquesta omnipresent falsedat i mentida del sistema em repugnava. Vaig refusar tenir por”, situant la seva acció en l’encreuament entre la defensa del país i la demanda de llibertats fonamentals. Alhora, Mustafa Dzhemilev, històric líder del moviment nacional tàtar de Crimea, posa èmfasi en el caràcter genocida de la deportació que va patir el poble tàtar—mesquites, cementiris i assentaments eliminats per russificar Crimea—, i destaca el suport d’activistes com Petro Hryhorenko per “exigir” drets i no limitar-se a demanar-los.
Els camps de treball van esdevenir espais de trobada i solidaritat entre ucraïnesos, tàtars de Crimea, jueus i altres pobles discriminats sota el règim soviètic. Marynovych relata que la complicitat entre dissidents d’orígens diversos venia de compartir el sofriment i la voluntat de preservar la seva identitat: “Els jueus que anaven a parar als camps solien recolzar l’Estat nacional d’Israel. Eren persones amb consciència nacional i, per tant, entenien la posició dels ucraïnesos. Perquè tots dos senzillament estimaven el seu poble.” Zisels, per la seva banda, defineix com el seu recorregut personal l’ha conduït d’una defensa nacional i identitària, a una perspectiva més universal i democràtica.
Els activistes ucraïnesos recalquen que, a diferència dels dissidents russos—per qui la qüestió nacional era irrellevant—, ucraïnesos, tàtars de Crimea i jueus patien discriminació pel simple fet de parlar la seva llengua o de voler mantenir vius els seus trets culturals. Aquesta experiència diferenciada va dotar la dissidència ucraïnesa d’un caràcter propi.
De cara al futur, Marynovych, Dzhemilev i Zisels plantegen la necessitat de descolonitzar Rússia per garantir una pau duradora i la llibertat de Crimea. “Al març del 2022 vaig dir: ‘Sento la pudor d’un imperi en descomposició. Rússia no podrà engolir Ucraïna —s’ennuegarà amb ella.’” Assenyalen que la derrota russa podria obrir la porta a la definitiva consolidació de la sobirania ucraïnesa i el retorn dels tàtars de Crimea a la seva terra.