A dia d’avui, la manca d’efectius controls fronterers i la presència del frau sistemàtic afavoreixen el tràfic il·legal de fusta entre la República Democràtica del Congo (RDC) i Kenya, passant principalment per Uganda. Aquest circuit alimenta amb fusta d’origen incert, i sovint talada sense llicència, els negocis de mobles i les serradores de Nairobi i rodalia.
Als afores de la capital kenyana, al camí de Ngong, es poden veure mercats de mobles on la feina de fusters i operaris no s’atura. Mobles robustos d’acajou, apreciats per la resistència als tèrmits i la seva aparença elegant, són exposats al públic que acudeix a comprar-ne. Tot i l’afluència i el dinamisme, l’origen de la fusta suscita preocupació: “Pràcticament tot l’acajou d’aquí ve del Congo. És durador, resistent als cops, i té una magnífica aparença,” explica Anthony Muchui, responsable d’un comerç de mobles des del 2018. Cada mes, el negoci de Muchui pot arribar a consumir fins a trenta tones d’acajou, segons les seves pròpies dades.
La documentació per a l’entrada de la fusta es gestiona a través d’agents i, en arribar a Kenya, es presenta als responsables duaners. Malgrat tot, no tota la fusta disposa d’orígens legals acreditats. “Depenc dels documents, però tots sabem que la fusta il·legal encara passa.”, admet Muchui. Samuel Mwenda, propietari d’una altra important fusteria, reconeix que el sistema oficial de permisos pot “manipular-se” i resulta fàcilment franquejable.
La prohibitòria de la tala d’arbres autòctons a Kenya l’any 2018 –i la seva posterior aixecada el juliol de 2023–, accentuà la dependència de l’exterior i, en especial, del Congo. El doctor Joshua Cheboiwo, fins fa poc director de l’Institut de Recerca Forestal de Kenya, detalla que el país necessita vora 100.000 metres cúbics de fusta dura anualment, i oficialment se n’importen entre 65.000 i 68.000, la major part provinents de la RDC. Amb tot, la xifra real podria superar de llarg aquesta estimació: “Una gran part arriba per fronteres sense control.”
Al bosc congolès, el negoci sovint funciona sota criteris informals o directament il·legals. Segons Justin Malekani, antic gestor d’explotacions forestals i actual fuster a Butembo, l’accés als arbres es compra als caps locals a canvi de béns com una cabra i cervesa i l’ajut de guies pigmeus indígenes. El preu d’un arbre d’acajou pot oscil·lar entre 300 i 500 dòlars americans. La fusta s’obté i es transporta sovint sense cap mena de permís, i les autoritats responsables de vetllar pel compliment de la llei són poc eficaces o fàcilment subornables. Un estudi recent indica que el 93% de la fusta que va travessar Kasindi el 2021 no disposava de permisos vàlids: “La majoria dels documents només esmenten una espècie, l’acajou africà. Molts camions circulen de nit o durant el cap de setmana per evitar inspeccions.”
Els punts fronterers del trajecte, com Kasindi o Busia, disposen teòricament d’autoritats i mecanismes de control, però l’efectivitat real és molt limitada. El tràfic esquiva o venç les inspeccions gràcies a la corrupció, la falta de vigilància i la complicitat d’actors implicats en tota la cadena de subministrament, des de la selva fins als mercats urbans kenyans. Això genera, segons paraules d’un membre d’una agència local de control forestal, una situació on balisar la traçabilitat del producte resulta pràcticament impossible.
Davant l’expansió d’aquesta pràctica, investigadors i actors del sector, com Paolo Cerutti del Centre de Recerca Forestal Internacional, reclamen acció urgent i coordinada per part d’organismes regionals, com la Comunitat de l’Àfrica Oriental i la Comunitat per al Desenvolupament de l’Àfrica Austral: “Han fet promeses per escrit per protegir els boscos. Ara és l’hora de fer-les realitat.”