Els ximpanzés salvatges disposen d’un repertori comunicatiu molt més elaborat del que es pensava, fins al punt que la comunitat científica comença a entreveure aquell pont que connecta el seu llenguatge amb el nostre, amb l’objectiu de comprendre l’evolució de la nostra pròpia comunicació oral.
Així ho demostren dues investigacions publicades aquesta setmana de manera independent, que reforcen la hipòtesi que les capacitats musicals i lingüístiques humanes podrien tenir arrels evolutives profundes compartides amb altres primats.
En el primer dels estudis, publicat a Current Biology, un equip internacional liderat per Vesta Eleuteri, de la Universitat de Viena, va analitzar 371 seqüències de percussió enregistrades en 11 comunitats de ximpanzés de l’Àfrica occidental i oriental.
Els ximpanzés (especialment els més vells i en contextos de desplaçament) solen colpejar amb patrons rítmics les arrels dels arbres amb els peus i les mans, segurament per cridar l’atenció de la resta d’individus de la comunitat o per reunir-los. Els resultats d’aquest nou treball mostren que aquests animals no colpegen a l’atzar, sinó que produeixen ritmes regulars amb patrons diferenciats segons la subespècie: els ximpanzés occidentals utilitzen intervals constants i més ràpids, mentre que els orientals alternen entre temps curts i llargs. Eleuteri ja explicava en un treball anterior que fins i tot és possible reconèixer el ximpanzé que ha produït el so, com una mena de signatura rítmica distintiva.
La música és una part fonamental de què vol dir ser humà, però encara no sabem des de quan tenim aquesta capacitat.
Catherine Hobaiter, Primatòloga
“Fer música és una part fonamental de què vol dir ser humà, però encara no sabem des de quan tenim aquesta capacitat”, assenyala Catherine Hobaiter, coautora de l’estudi i investigadora de la Universitat de St. Andrews, a Escòcia. “Demostrar que els ximpanzés comparteixen principis rítmics amb la música humana és un pas important per entendre com i quan va sorgir aquesta habilitat”.
El segon estudi, liderat per Cédric Girard-Buttoz, del Centre de Recerca en Neurociència de Lió (França) i publicat a Science Advances, documenta un sistema vocal combinatori en 53 ximpanzés del Projecte Ximpanzé Taï, a la Costa d’Ivori. Després d’analitzar matemàticament més de 4.300 sons d’aquests primats enregistrats en diverses situacions —alimentació, repòs, aproximacions, agressions o trobades amb depredadors—, l’equip va identificar 16 seqüències vocals formades per dues crides (bigrames), que contenien quatre mecanismes combinatoris únics.
Aquestes estructures vocals podrien representar una fase intermèdia en l’evolució del llenguatge.
Cédric Girard-Buttoz, Centre de Recerca en Neurociència de Lió
Aquestes combinacions no es limiten a unir dos sons, sinó que generen nous significats. Per exemple, una seqüència vocal relacionada amb la construcció de nius no només indicava el lloc per dormir, sinó també la seguretat enfront de possibles amenaces. “Aquestes estructures vocals podrien representar una fase intermèdia en l’evolució del llenguatge”, explica Girard-Buttoz, qui considera que aquest sistema ofereix una pista de com els sons animals simples es van poder transformar en un llenguatge humà obert i complex.
Tots dos estudis aporten evidències que els ximpanzés no sols tenen estils de comunicació individuals, sinó també capacitats col·lectives per estructurar i transmetre informació complexa mitjançant el ritme i la combinació de sons, cosa que suggereix que les bases del llenguatge i la música podrien haver estat presents molt abans de l’aparició de l’ésser humà modern.
Drets: Creative Commons.