Els animals, principalment les aus i els mamífers, escampen les llavors de la majoria d’espècies de plantes. Així, els dispersors de llavors mantenen la biodiversitat vegetal, la recuperació dels ecosistemes i la seva adaptació al canvi climàtic.
Tanmateix, el funcionament i la resiliència d’aquesta funció ecològica davant els canvis ambientals sovint són ignorats en les estratègies de restauració i reconexió.
Científics de centres de recerca dels EUA, Suïssa, el Brasil, Portugal i Espanya han publicat una síntesi a la revista Nature Reviews Biodiversity sobre el declivi dels dispersors de llavors. A l’article en destaquen les conseqüències per a la biodiversitat i el funcionament dels ecosistemes. Per fer-ho, s’han centrat en el manteniment, la recuperació i les trajectòries futures d’aquests animals davant múltiples canvis ambientals, com la desforestació o el canvi climàtic.
Els autors destaquen el paper positiu d’aquests animals davant múltiples canvis ambientals, com la desforestació o el canvi climàtic.
Els autors han demostrat l’evidència sòlida de canvis impulsats per l’activitat humana en la diversitat, abundància, biomassa i moviment dels dispersors de llavors, causats per la pèrdua d’hàbitat, la fragmentació del paisatge, les espècies invasores i l’explotació directa dels animals.
“El declivi de la biodiversitat animal no consisteix només en la pèrdua d’espècies, sinó també en l’erosió de funcions ecològiques, com la dispersió de llavors per aus i mamífers que sostenen la biodiversitat vegetal, la recuperació dels ecosistemes i l’adaptació al clima”, explica Evan Fricke, primer autor del treball i investigador de biodiversitat del Massachusetts Institute of Technology (MIT).
Segons Fricke, “aquesta síntesi connecta l’evidència recent sobre la magnitud d’aquests canvis i el paper fonamental dels dispersors de llavors en l’assoliment dels objectius globals de biodiversitat”.
La minva dels dispersors de llavors condueix a la disminució de les seves funcions com a ‘jardiners’, fet que es tradueix lentament en conseqüències negatives generalitzades que van des del descens de la biodiversitat fins a la reducció de l’emmagatzematge de carboni.
Per tant, abordar la disminució d’aquests animals és clau per protegir i restaurar la biodiversitat animal, cosa que alhora afavoreix la recuperació, la connectivitat i el bon funcionament de les comunitats vegetals. D’aquesta manera, es contribueix a afrontar conjuntament la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic, afirmen els investigadors.
Sense animals dispersors de llavors, es perd la capacitat de mantenir la biodiversitat vegetal, de sostenir hàbitats animals i d’afavorir la recuperació dels ecosistemes.
Evan Fricke, primer autor de l’estudi (MIT), investigador de biodiversitat i ecòleg del MIT
“La urgència del declivi dels pol·linitzadors ha estat àmpliament reconeguda, en part perquè els seus impactes visibles, com la reducció del rendiment dels cultius, es manifesten en una sola temporada”, destaca Fricke.
En canvi, afegeix, “els efectes de la reducció dels dispersors de llavors es desenvolupen més lentament, remodelant silenciosament les comunitats vegetals i la dinàmica de regeneració”.
La revisió no només posa de manifest la pèrdua de diversitat de la fauna dispersora de llavors d’ençà que existeixen els humans, sinó també la reducció de la mida corporal mitjana, de la mobilitat, de les àrees de distribució i de la grandària de les poblacions.
Juan P. González-Varo, investigador del Departament de Biologia de la Universitat de Cadis i coautor del treball, parla del cas de l’os bru (Ursus arctos). Aquest animal es distribuïa per tota la península Ibèrica en el passat. Tanmateix, actualment el seu territori es restringeix a la Serralada Cantàbrica i als Pirineus.
La reducció del seu domini suposa que gairebé tota la península ha perdut la funció de dispersió de llavors per aquest gran mamífer, que inclou moltes espècies de fruits silvestres en la seva dieta”, subratlla l’investigador espanyol.
També hi ha exemples del descens de dispersors de llavors degut a la introducció d’espècies invasores.
També, “hi ha exemples molt recents i propers del descens de dispersors de llavors per la introducció d’espècies invasores a illes. Les poblacions de sargantana pitiüsa (Podarcis pityusensis) a les Illes Balears i de llangardaix gegant de Gran Canària (Gallotia stehlini) a les Illes Canàries s’estan enfonsant a causa de l’expansió de serps invasores que depreden ambdues espècies”, comenta González-Varo.
D’altra banda, “hi ha casos en què els dispersors són (relativament) tan comuns que, tant la seva pèrdua com la de la seva funció passen desapercebudes. Per exemple, els gaigs (Garrulus glandarius) són, en general, absents a les planes de conreu molt desforestades, com la vall del Guadalquivir”, afegeix.
Com a conseqüència, “els pocs boscos que queden en aquests paisatges han perdut el principal dispersor de glans de les alzines, suros i roures, i, per tant, han vist minvada la seva capacitat de regeneració, expansió i resiliència davant impactes ambientals”.
“A mesura que disminueixen els animals dispersors de llavors, també ho fa la capacitat de la vegetació per sostenir serveis ecosistèmics clau, des del subministrament de recursos fins a la mitigació d’extrems climàtics. Aquests impactes s’acumulen de forma gradual i global, fet que els fa difícils de quantificar, però és fonamental que es reconeguin”, conclou Fricke.
Font: Universitat de Cadis
Drets: Creative Commons.