El col·lectiu d’artistes uigures Sultan Kizlar, format per joves provinents de Kazakhstan, va veure com la seva primera exposició individual, prevista per a finals de gener de 2025 a la ciutat d’Almaty, no s’inaugurava oficialment i es mantenia oberta només una setmana i mitja amb accés restringit a persones convidades directament. Aquesta decisió, ordenada per tercers, ha estat atribuïda a la temença que genera qualsevol manifestació artística i religiosa no tradicional, així com la postura pública del grup envers la realitat uigur.
L’exposició, titulada “Darrere la cortina” i comissariada per Intizor Otaniyozova, Bernara Khasanova i Ramil Niyazov-Adyljan, explora des de la contemporaneïtat el significat de ser uigur i dona veu a la repressió que pateix aquest poble a la Xina. Diverses de les obres exposades, com la de Nazugum Bakhtiyarova que recull la frase: “Prefereixo ser vídua d’un testimoni que no pas esposa d’un Bai [home ric],” i la de Rashida Dilshad titulada “Dona oriental”, mostren el compromís del col·lectiu amb la memòria i la identitat uigures.
La situació dels uigurs al Kazakhstan és summament complexa. Tot i que la comunitat es xifra en prop de 270.000 persones, existeix una idea errònia que tots són migrants o refugiats de la Xina. De fet, una part del territori kazakh habitat per uigurs va formar part de l’annexió russa posterior a la revolta del segle XIX al nord del Xinjiang.
La reticència dels uigurs locals a parlar obertament sobre la situació a la Xina s’explica per l’absència d’una tradició democràtica consolidada als països de la regió i pel risc que comporta abordar qüestions delicades. Ni tan sols les autoritats de Kazakhstan solen posicionar-se sobre els drets dels uigurs, mantenint una política de neutralitat davant de l’enorme influència de Rússia i la Xina.
En una entrevista recent, Sultan Kizlar explicava: “Ser uigur, sobretot religiós, vol dir ser una moneda de canvi en el joc d’imperis, és a dir, en una nova Guerra Freda entre els EUA i la Xina.” Les artistes, que han adoptat pseudònims per protegir familiars i amistats, remarquen que el seu art neix de la necessitat de respondre a l’actualitat: “El nostre art és modern perquè no podem parlar del genocidi contemporani amb mitjans no contemporanis.”
Tot i l’adversitat, el col·lectiu es manté ferm en la seva vocació creadora i en l’esperança de poder continuar produint i exposant tant al Kazakhstan com més enllà. Tal com afirma una de les membres: “La voluntat de crear és inesgotable — així que segur que idearem una altra cosa atrevida! I molt tendra.” Sultan Kizlar, tot i l’anonimat i la distància, reivindica així la contemporaneïtat de la veus uigures i el seu dret a expressar, des de l’art, les realitats i sentiments de tot un poble.