Arreu de diversos països d’Àfrica de parla francesa, milers de nens sobreviuen als carrers sota denominacions diferents segons el lloc, una realitat documentada el 2021 i que ja afecta més de trenta milions d’infants al continent. Les raons que els porten a viure en aquestes condicions són multicausals —pobresa, conflictes, violència, maltractaments, explotació o supersticions— i la manca de resposta institucional agreuja la seva vulnerabilitat.
L’Oficina Internacional Catòlica de la Infància (BICE) xifrava el 2021 en més de 120 milions els nens i nenes del carrer al món sencer, amb trenta milions només a l’Àfrica i una previsió de 35 milions pel 2025. Segons Humanium, “nens es queden sense llar i es veuen forçats a sobreviure pel seu compte al carrer per moltes raons, principalment la pobresa, les guerres, les violències i el maltractament previ, l’explotació i la desesperació”. En determinats contextos, la marginació es concreta en acusacions de bruixeria i expulsió del nucli familiar.
El fenomen rep noms particulars a cada país. Al Camerun, la paraula “Mboko” —reducció de Nanga-boko, expressió duala per a ‘dormir fora’— identifica els infants que, segons Jean Samuel Njock, “marxen de Ngaoundéré […] fins a la capital Yaoundé on formen grans grups de delinqüents lligats al consum de substàncies estupefaents”. Aquest col·lectiu ha impulsat la música mbolé, un estil propi resseguit, per exemple, pel grup Elang City, que dedica la cançó “Toaster Le Yamo” a narrar les dificultats diàries de la joventut sense feina, sense glorificar en cap cas el consum de drogues.
A la República Democràtica del Congo, els “shégués” —en llengua lingala— són els infants que deambulen pels carrers de Kinshasa. Molts provenen de famílies que, incapaços d’atendre’ls o per por a supersticions, els expulsen. Per sobreviure, molts acaben integrant bandes armades o “kulunas”, relacionades amb fets delictius de gran violència.
La ciutat d’Abidjan, capital econòmica de Costa d’Ivori, concentra una realitat paral·lela: els ‘microbes’, grups de nens als quals se’ls priva de la infantesa i que sostenen les seves famílies mitjançant furts i fins i tot assassinats. Documentals recents i la sèrie de televisió “Invisibles”, d’Alex Ogou, han donat visibilitat pública al problema. El mateix director recordava el 2018: “Aquests nens provenen majoritàriament dels estrats més desafavorits de la societat. Tot i així, també n’hi ha que, tot i pertànyer a famílies estables, durant la nit s’uneixen als ‘microbes’. […] El denominador comú és ser nens abandonats, deixats de banda per les seves famílies o abocats a sobreviure sols”.
Tot i alguns esforços de la societat civil, garantir dignitat i seguretat als nens i nenes del carrer encara és lluny de ser una realitat en moltes ciutats africanes, que veuen com la situació es cronifica i nombrosos infants continuen atrapats en un cercle de marginació i violència.