Del 10 al 21 de juny, la Societat d’Art de Trinitat i Tobago, a Port of Spain, va acollir l’exposició «La vida botànica posterior a la contractació: Arxius imaginatius», un projecte de la professora Gabrielle Hosein i la fotògrafa Abigail Hadeed. La mostra, que s’inscriu en el context del 180è aniversari de l’“Arribada índia”, investiga de quina manera la història de la contractació al Carib condiciona la identitat contemporània, especialment la de les dones.
El sistema de contractació va portar milers de treballadors, principalment d’origen indi però també d’altres parts del món (xinesos, africans, europeus), a treballar a les plantacions del Carib entre 1834 i 1920. Hosein, llicenciada en estudis de gènere, narra que l’arrel del seu projecte prové de la recerca d’arxius visuals: «Estic interessada en què significa viure una vida feminista posterior a la contractació».
El punt de partida de l’exposició és una fotografia d’una dona índia en una plantació de cocos a Jamaica, amb un dhoti i un collaret tradicional. Per a Hosein, la imatge desafia estereotips colonials sobre la feminitat i la vestimenta. A partir d’aquí, l’exposició construeix una reinterpretació visual de l’experiència de les dones contractades i dota de protagonisme la resistència femenina.
Hadeed complementa l’enfocament de Hosein abordant la dimensió botànica: plantes com el tamarinde, la moringa, el mango, l’arròs o el gingebre, que els treballadors contractats van portar als seus nous llocs de vida i que han esdevingut part essencial de la cultura i la subsistència caribenya. Aquesta herència vegetal s’exposa en la secció «Botànics», fent evident com la flora viatjada es converteix en un arxiu viu.
La mostra també explora la bellesa i l’art corporal de les dones contractades a través de pràctiques com el mehndi (decoració de mans amb henna) o els godnas (tatuatges tradicionals), i recorre la joieria de plata com a símbol de resistència i autonomia econòmica. Un dels objectius és contradir els discursos que han estigmatitzat les dones indocaribenyes com a submises: «Les dones índies a qui voleu assemblar-vos són les dones contractades que guanyaven el seu propi salari, deixaven parelles que no volien, protestaven per les condicions laborals».
A més, la mostra inclou una sèrie fotogràfica que dona la càmera a les pròpies dones índies per tal que condueixin la seva representació, i una altra que simbolitza el llegat de l’educació i la lectura, aspecte sovint absent dels arxius visuals però fonamental per a moltes famílies contractades.
El recorregut finalitza amb una obra de rangoli a terra, feta amb grans d’arròs i altres elements vegetals, evocant la tradició popular i la contínua transformació de la memòria col·lectiva. Hosein destaca que el valor central de l’exposició resideix en la dimensió multiètnica i col·lectiva d’aquest llegat: «aquestes plantes han tingut tant d’impacte en el paisatge que ara són familiars per a tothom al Carib […] Realment, això és col·lectivament nostre.»