Zita Zage, nascuda a Ghana i resident a Alemanya, va viatjar de Copenhaguen a Hamburg el 9 de juny de 2025 amb motiu d’una conferència europea sobre dones africanes celebrada a Dinamarca. Juntament amb Rachel i Elizabeth Ragwar, dues kenyanes que viuen a Europa des de fa dècades, va viure una odissea plena de retards, desavinences i, sobretot, d’incidents de discriminació racial, segons relaten elles mateixes.
El trajecte, que havia de durar unes nou hores, es va allargar durant tres dies a causa de repetides avaries ferroviàries i canvis inesperats d’itinerari. El grup va haver de tornar a Copenhaguen després d’una fallada elèctrica a prop de Nyborg i, més tard, van encadenar fins a sis trens diferents abans d’arribar a Hamburg. Durant aquestes peripècies, van compartir moments de frustració i cansament, però també converses de suport sobre la seva experiència com a migrants a Europa, així com històries de racisme institucional i obstacles per integrar-se a llarg termini.
Aquesta situació va tenir episodis especialment tensos a l’estació central de Hamburg. La Rachel, parlant alemany amb fluïdesa, va aconseguir informació sobre la ruta següent i Zita Zage va rebre un tracte molt diferent en dirigir-se en anglès a un empleat: “Ha de dir bitte”, li va etzibar. Quan va insistir que no dominava l’alemany, la resposta va ser tan contundent com humiliant: “No parlo anglès. Marxin!” i li va llençar els documents pel taulell.
El relat inclou exemples de racisme subtil però persistent, com ara el canvi de to del revisor en saludar de manera amable dues passatgeres blanques i, en canvi, dirigir-se a Zage sense cortesia. Tal com exposa una de les protagonistes, “El racisme no sempre crida. Sovint és silenciós, acumulatiu—mil talls de paper. I els notes tots.”
Tot i aquestes dificultats, les viatgeres van trobar consol en la companyia i en el suport mutu. El viatge, que havia estat pensat en clau de sostenibilitat ambiental, va suposar, segons manifesten, no només dies de caos i cansament, sinó que posa en qüestió el funcionament igualitari del sistema ferroviari europeu. Una d’elles qüestiona: “Quin sentit té salvar el medi ambient si el viatge et costa la salut mental, la dignitat i la humanitat?”
Les tres dones reclamen sistemes de transport que tractin tothom amb igualtat i respecte i subratllen la necessitat de denunciar aquestes discriminacions perquè, segons l’Elizabeth Ragwar: “Si no en parlem, res no canviarà.”