Líbia afronta el 2025 una crisi institucional profunda, amb enfrontaments a Trípoli entre milícies i la incapacitat de celebrar eleccions nacionals, una realitat que, segons molts experts, només es pot entendre a la llum del passat dividit i plural del país. Nascuda formalment el 1951, Líbia integra tres regions històricament separades —Cirenaica, Tripolitana i Fazzan—, cadascuna amb una trajectòria política, ètnica i colonial pròpia, que encara avui marquen les tensions i aspiracions del present.
Abans de la independència, no existia una entitat política anomenada Líbia. Barqa (Cirenaica), a l’est, posseïa forts vincles tribals i culturals amb Egipte i Sudan, mentre que Fazzan, al sud, mantenia la seva diversitat ètnica i una connexió més intensa amb el Sahel que no pas amb el nord mediterrani. Tripolitana, a l’oest, es distingia per la seva densitat de població i per l’herència de forta influència italiana durant el període colonial.
Després de la Segona Guerra Mundial, Cirenaica assolí una independència reconeguda sota l’emir Idris al-Senussi, convertint-se en la primera regió nord-africana a obtenir aquest estatus. Fazzan, per la seva part, fou administrada per França i quedà marginada del desenvolupament nacional durant dècades. Mentrestant, la Tripolitana col·laborà estretament amb l’autoritat colonial italiana i veigué com figures religioses locals avalaven públicament el règim feixista de Mussolini a través d’actes simbòlics com el lliurament de l'”Espasa de l’Islam” el 1937.
L’any 1951, la creació de la monarquia federal sota el rei Idris uní oficialment les tres regions sota el nom de Líbia. Cadascuna disposava, durant la primera dècada, del seu propi parlament i pressupost. Tot i això, el 1963, el govern central —controlat des de Trípoli— aboli el sistema federal i accentuà la centralització, una decisió que generà descontent i ressentiment, especialment a Cirenaica.
Amb el cop d’estat del 1969, el coronel Moammar al-Gaddafi aprofundí la concentració de poder, va reduir l’autonomia regional i va consolidar un sistema de repartiment de la riquesa petroliera opac i clientelar, excloent políticament i econòmicament Fazzan i Cirenaica.
La caiguda de Gaddafi el 2011, lluny de portar estabilitat, propicià el ressorgiment dels greuges i identitats regionals durant la llarga guerra civil següent. Govern i poder quedaren dividits entre l’oest, reconegut internacionalment, i l’est, sota la influència de Khalifa Haftar, mentre Fazzan reclamava visibilitat i autonomia. Cirenaica exigí el retorn al federalisme i Tripolitana, fragmentada i atrapada entre milícies, patí l’enfonsament de l’autoritat central.
Els enfrontaments i la fragilitat institucional dels darrers anys s’entenen com resultat no només de la rivalitat política sinó, com sostenen els analistes, de visions oposades de la identitat i legitimitat de l’Estat. Ignorar el passat regional i les arrels històriques del conflicte és, diuen, la clau de la persistència de la crisi: “Aquesta fragmentació no és sols el resultat de la rivalitat política, sinó una expressió més profunda de legitimitats en disputa i visions divergents sobre el futur de Líbia”.