El cineasta nigerianonord-americà Lanre’ Obisesan, antic farmacèutic, s’ha convertit en una veu rellevant del cinema contemporani amb l’estrena internacional del seu primer llargmetratge “Dokita Musa”. La pel·lícula, que s’ha presentat al festival Dances With Films de Hollywood, explora la resiliència i la identitat a través de la història d’un infant ioruba, i posa en relleu el potencial del cinema per reflectir i humanitzar experiències sovint invisibles.
Obisesan, que resideix entre Nigèria i els Estats Units, considera que el seu camí del món sanitari a la creació cinematogràfica respon a la necessitat vital d’explicar històries. Va explicar que, després d’anys dedicant-se a la farmàcia, va adonar-se que la sanació abasta més dimensions: “El que realment ens dol, especialment en comunitats desfavorides, no és només mèdic: és emocional, psicològic i espiritual”. Afegeix que “el cinema va esdevenir aquesta via” de processament emocional i social, i que la seva fe en el setè art rau en què pot “reflectir, guarir i humanitzar”.
La trajectòria narrativa d’Obisesan es va gestar en la seva infantesa, envoltat de griots i familiars amb dots per la narració oral. El seu bagatge autodidacta i la influència de cineastes tant africans com internacionals han marcat el seu estil. Va observar que, fins i tot durant els anys de farmacèutic, detectava històries en el silenci i el llenguatge corporal dels pacients. “Vaig comprendre que jo també tenia narratives pròpies que necessitava explicar — visualment, emocionalment, cinematogràficament.”
A “Dokita Musa”, l’espectador segueix el pas cap a l’edat adulta d’un nen tartamut d’un poble rural que somia ser cardiòleg. La pel·lícula dibuixa també el retrat d’una família pagesa i un entorn marcat pels desafiaments socials i emocionals. Obisesan afirma que aquesta obra representa la seva carta d’amor sincera a Nigèria, que aposta per mostrar la bellesa i la dignitat sense eludir el patiment: “No esquiva el dolor ni la pobresa, però reserva un espai per la bellesa, la humanitat i el poder callat de continuar somiant.”
L’autor va decidir centrar la història en un infant amb trastorns de la parla per donar veu a aquells amb talent que sovint resten invisibles pel seu context o per obstacles comunicatius. Reconeix la influència de vivències pròpies i la voluntat d’honorar la fortalesa dels més petits. Segons Obisesan, “centrar un infant amb trastorn de la parla no era només per representació; era per honorar una mena de fortalesa silenciosa i anar més enllà de l’aparença, mostrant què vol dir ser brillant però no ser escoltat”.
La producció del film, realitzada amb pocs recursos en un entorn rural, va requerir la col·laboració de la comunitat i la gestió d’equips amb actors no professionals. El procés va estar marcat per la necessitat d’escoltar i guanyar confiança, així com per afrontar la càrrega emocional de les temàtiques de dol, pobresa i somnis fràgils.
Amb “Dokita Musa”, Obisesan aspira a provocar empatia i obrir nous diàlegs. Considera que el seu treball té valor tant per al públic internacional, que pot veure-hi una mirada allunyada d’estereotips, com per al públic africà, que hi pot trobar “un mirall mostrat amb cura i claredat”. El cineasta resumeix el seu propòsit afirmant: “El film no dóna solucions fàcils, però afirma la dignitat dels seus personatges i la importància de llurs lluites”.