El cantant jamaicà Vybz Kartel, una de les grans estrelles del dancehall, havia d’oferir una actuació molt esperada al One Caribbean Music Festival de Port of Spain, Trinidad, durant el cap de setmana passat. Malgrat l’expectativa del públic i les promocions prèvies, Kartel no va arribar a desembarcar a l’illa i, per tant, no va aparèixer a l’escenari. Les causes apunten a desacords econòmics i a peticions polítiques relacionades amb la seva participació.
Poc abans del festival, van sorgir informacions segons les quals l’artista s’hauria retirat de l’esdeveniment coincidint amb les demandes del nou govern trinitenc d’una conducta més apropiada per part de Kartel i amb la polèmica entorn del pagament íntegre del seu caixet. Els organitzadors van assegurar haver abonar 1,1 dels 1,3 milions de dòlars nord-americans acordats, clín de donar compliment al compromís econòmic.
Aquesta cancel·lació transcendeix la mera disputa contractual, ja que evidencia les dificultats dels actuals models de concerts comercials al Carib. Els honoraris d’artista com Kartel, que poden superar el milió de dòlars, contrasten fortament amb les dimensions i el poder adquisitiu dels mercats locals. Les entrades per al festival d’enguany s’oferien a partir de 700 dòlars trinitencs (uns 103 dòlars nord-americans) per l’accés general, fins a més de 20.000 dòlars trinitencs (prop de 3.000 dòlars nord-americans) en les opcions més exclusives. Tenint en compte que molts assistents viuen en economies modestes, la viabilitat d’aquestes tarifes i d’actes de gran format resulta cada cop més qüestionable.
Episodis similars han tingut lloc recentment, com la manca de puntualitat de figures destacades com Burna Boy o Popcaan en concerts a Trinidad el 2022, o la decepció que va generar fa unes setmanes Keyshia Cole entre el públic trinitenc. Aquesta crisi de confiança impacta no sols el present sinó futurs espectacles, com la presència de Kartel al St. Kitts Music Festival, també en dubte. A més, Kartel tampoc va poder actuar a Costa Rica el 3 de maig degut, segons el promotor, a la manca de permisos.
El debat no és només econòmic sinó també humà. S’obre la pregunta sobre fins a quin punt artistes caribenys d’èxit global assumeixen responsabilitats amb el seu públic d’origen, sovint incapaç d’accedir a allò que ha ajudat a construir culturalment. “La música popular caribenya ha donat de tot al món, des del reggae fins al soca i el dancehall, però massa sovint són els propis fans locals els qui no es poden permetre l’accés a una cultura que han contribuït a crear”, destaca l’autor original.
En contraposició, alguns promotors culturals han apostat per models més assequibles. Per exemple, s’han portat companyies de dansa de referència dels Estats Units a Trinidad amb entrades a només 150 dòlars trinitencs. Segons l’opinió d’alguns actors del sector, “enteníem l’art com un bé cívic, no merament com un producte comercial”. Aquesta visió defensa repensar les dinàmiques contractuals i situar l’accessibilitat cultural al centre de les polítiques d’espectacles.
Tot plegat obre la porta a la necessitat de repensar la relació entre cultura, economia i comunitat al Carib, refusant la idea d’imitar el model de concerts de luxe globals a casa pròpia i explorant noves fórmules que prioritzin la comunitat i la sostenibilitat de la vida cultural caribenya.