Un equip internacional de científics ha descobert un núvol, potencialment formador d’estrelles, que és una de les majors estructures individuals del cel i una de les més properes a la Terra mai detectades, una troballa que podria redefinir la comprensió del medi interestel·lar.
La recerca, dirigida per la Universitat de Rutgers-New Brunswick (Estats Units d’Amèrica), s’ha publicat aquest dilluns a la revista Nature Astronomy. El gegantí núvol molecular d’hidrogen —fins ara invisible per als científics— ha estat batejat com «Eos», en honor a la deessa grega de l’alba.
En els núvols moleculars, la molècula més comuna és l’hidrogen, component fonamental d’estrelles i planetes i essencial per a la vida.
És la primera vegada que es detecta un núvol molecular mitjançant la llum emesa en l’ultraviolat llunyà de l’espectre electromagnètic, cosa que “obre la porta a noves exploracions amb aquest mètode”, augura Blakesley Burkhart, del Departament de Física i Astronomia de Rutgers, i director de l’estudi.
Als núvols moleculars —formats per gas i pols—, la molècula més comuna és l’hidrogen, present també en altres molècules com el monòxid de carboni.
Els núvols moleculars es detecten habitualment amb mètodes convencionals, com són les observacions en ràdio i infraroig, però en aquest treball han emprat un enfocament diferent: la fluorescència en l’ultraviolat llunyà.
“Aquest núvol brilla literalment en la foscor”, destaca Burkhart, la qual cosa pot ser “una oportunitat única” per estudiar les propietats d’una estructura dins del medi interestel·lar.
El medi interestel·lar, compost de gas i pols que omple l’espai entre les estrelles dins d’una galàxia, serveix com a matèria primera per a la formació de noves estrelles.
“Quan mirem a través dels nostres telescopis, captem sistemes solars sencers en ple procés de formació, però no sabem amb detall com ocorre”, reconeix Burkhart.
“El descobriment d’Eos és emocionant perquè ara podem mesurar directament com es formen i es dissocien els núvols moleculars, i com una galàxia comença a transformar el gas i la pols interestel·lars en estrelles i planetes”, diu.
El núvol de gas en forma de mitja lluna es troba a uns 300 anys llum de la Terra i s’assenta a la vora de la Bombolla Local, una gran cavitat plena de gas a l’espai que engloba el sistema solar.
L’equip calcula que la projecció d’Eos al cel és immensa, ocupa una àrea equivalent a unes 40 llunes i té una massa unes 3.400 vegades superior a la del Sol.
Un espectrògraf de l’ultraviolat llunyà descompon la llum emesa per un material en les longituds d’ona que la componen, igual que un prisma amb la llum visible.
“L’ús de la tècnica d’emissió de fluorescència en l’ultraviolat llunyà podria reescriure la nostra comprensió del medi interestel·lar, descobrint núvols ocults arreu de la galàxia i fins i tot als límits més llunyans detectables de l’alba còsmica”, segons Thavisha Dharmawardena, investigador Hubble de la NASA a la Universitat de Nova York i primer autor de l’estudi.
Eos es va revelar a l’equip a partir de les dades recollides per un espectrògraf de l’ultraviolat llunyà anomenat FIMS-SPEAR (acrònim de fluorescent imaging spectrograph, espectrògraf d’imatges fluorescents) que funcionava com a instrument al satèl·lit coreà STSAT-1.
Un espectrògraf de l’ultraviolat llunyà descompon la llum emesa per un material en les longituds d’ona que la formen, tal com fa un prisma amb la llum visible, creant un espectre que els científics poden analitzar.
A Eos predomina l’hidrogen molecular gasós, però en gran part és «CO-fosc», és a dir, que no conté gran quantitat d’aquest compost i no emet la signatura característica detectada pels mètodes convencionals, fet que explica per què Eos no s’havia descobert fins ara.
“La història del cosmos és la història de la reorganització dels àtoms al llarg de milers de milions d’anys”, explica Burkhart.
Eos també és el nom d’una missió espacial proposada per la NASA que vol ampliar l’enfocament de la detecció d’hidrogen molecular a franges més àmplies de la galàxia per tal d’investigar els orígens de les estrelles mitjançant l’estudi de l’evolució dels núvols moleculars.
Referència:
Burkhart, B. et al. A nearby dark molecular cloud in the Local Bubble revealed via H2 fluorescence. Nature Astronomy. 2025
Font: EFE
Drets: Creative Commons.